Monday 24 de November de 2014, 11:22:24

“La geperuda!” – sento el crit de guerra d’en Lluis mentre escala de primer i això vol dir que la via s’adreça i es posa dura.  Ja patirem nosaltres després. Jo he fet de primer els tres primers llargs i ara ell està fent els següents que son mes difícils. En Xavi s’espera al meu costat mentre l’asseguro. Fins aquí tot ha sigut disfrutar.

“Reunió!” -  crida en Lluís. Surt en Xavi i jo al seu  darrera desmuntant el llarg fins que... m’encallo.

Una lleugera panxa em barra el pas i no hi a manera de superar-la. Tinc l’ultima assegurança a l’alçada dels genolls i la següent encara queda lluny. No hi ha bones mans i la roca bombada m’empeny enfora. Se’m cansen el braços i desfaig el darrers passos per descansar una mica en una posició mes còmoda.  Ho trono a provar i arribo al mateix punt. Veig que allargant el braç esquerra arribaré a una bona presa, però per fer-ho haig d’aguantar quasi tot el pes del cos amb el braç dret i els peus s’aguanten pels pèls. Ho provo. A poc a poc allargo la mà però noto que el braç dret no m’aguanta. La gravetat m’estira enrere i la mà esquerra ja no arriba a la bona presa. Engrapo un mala presa però es massa minsa per poder progressar.  - Òsties estic ben encallat! - Torno a provar el mateix moviment una vegada i encara una altre i cada cop es pitjor ja que el braç esquerra cada cop te menys força i cedeix. M’esgoto. Torno altre cop enrere i m’enganxo a la xapa per descansar. Tinc els braços agarrotats i els sacsejo en el buit. En Xavi ja deu ser a la reunió amb en Lluís, però queden ocults. Miro amunt i provo d’encarmar-me altre cop a la roca. El cap diu que si però els braços diuen que no. Ha arribat l’hora de prendre solucions dràstiques. Trec una cinta llarga i em fabrico un pedal on poder posar el peu. El fixo i hi pujo. Ara si, ara arribo a la bona presa, em supero i en dos passos ja tinc els peus en una petita vauma. Respiro més còmode. Vaig a recuperar la cinta tramposa i ... merda! Ha quedat tan avall que no hi arribo. He pujat massa. Miro amunt a la cerca de la següent assegurança i encara em falta un bon tros per poder xapar-la. - I ara que? – penso . Per sort porto uns friends i veig als meus peus un forat on encastar-ne algun. M’ajupo, l’enganxo i l’allargo amb un parell de cintes. M’agafo a l’extrem i penjat quasi cap per avall puc recuperar el material. A partir d’aquí pujo sense entretenir-me i acabo la via sense problemes i amb gran satisfacció.

Ja es l’hora baixa quan arribem al aparcament. En Xavi ha fet unes fotos de la posta de sol pel camí i després de deixar el material als cotxes ens acostem al “xiringuito” a fer una cervesa. A les taules encara queda algun grup i el propietari està remenant l’aparell de música. Sona en Lluis Llach. Busca cançons fins que troba “L’estaca” i en puja el volum. Apareix alguna estelada i qui mes qui menys es posa a cantar ...  “L’avi Siset em parlava ... si tu l’estires fort ... segur que toomba, tomba, tooomba!...”

Avui es 8 de Novembre del 2014 i els últims raigs de sol acaricien les agulles de Montserrat i l’endemà ben d’hora pel matí, milions de catalans podran anar a votar si volen ser independents i, tot i que no ho faran “net” sinó que han necessitat fer alguna trampa per poder superar les dificultats que han trobat pel camí. Tot i això molts hi aniran i després sentiran una gran satisfacció i pensaran que es el millor que els passat en l’últim Mil·lenni.