Tuesday 2 de December de 2014, 17:23:56

Catacrac! - he enxampat un pedra amagada sota la neu i faig una bona rebolcada. M’ha saltat un esquí i quan el recullo veig que la fixació està trencada. Son unes taules Hagan antigues que munten unes Silveretta de la mateixa època i a la talonera hi falta un tros. Per sort estic ja molt a prop del Santuari de Núria. Encara puc fixar la bota encongint la fixació i a poc a poc arribo a la estació del cremallera. He pujat a fer el Puigmal però als pluviòmetres he parat. Feia un fred terrible. L’aigua se’m ha gelat i he provat de menjar una poma però es transformava en granissat sota cada mossegada. Ja pujant he perdut una pell travessant uns herbeis. Mentre era als pluviòmetres he vist passar una parella de baixada i no hi havia ningú més en tota la muntanya. Anava sol i he decidit abandonar. No ha estat un bon dia.

Quinze dies mes tard insisteixo en sortir però altre cop no trobo companys. Desesperat truco l’Alfons a Puigcerdà però te guàrdia divendres per la nit i tampoc pot. De totes maneres quedo amb ell per esmorzar a casa seva i que em recomani alguna cosa. Llogo esquís i botes i l’endemà surto de Barcelona  i a dos quarts de nou ja truco a la seva porta. Em convida a un cafè recent fet i xiuxiuant per no despertar l’Araceli em suggereix que vagi a fer el corredor Gigoló a Cambra d’Ase. Diu que uns companys el van fer ahir i que està en perfectes condicions i que hi trobaré la traça oberta. Li dic que no tinc piolets i me’n deixa uns de seus.

A les deu estic foquejant les pistes. Fa un dia fred  i ventós a les crestes, però net de núvols. Mai he estat aquí i frueixo descobrint el paisatge. Arribo al circ i la visió es magnifica, veig la traça que puja ben bé fins l’entrada del corredor i la segueixo. Els últims metres em costen. La neu s’esllavissa i faig un pas endavant i dos enrere, però finalment soc a un petit replà on una cordada s’equipa per fer el corredor Celestial que surt d’allà mateix. Canvio el esquís pels grampons i piolets i els demano que em facin una foto. Carrego la motxilla i surto amunt. Pesa com un mort perquè els esquís de lloguer no son precisament lleugers. No haig de pensar en res, la traça oberta em guia i pujo xino-xano ja que sóc conscient de que no estic en la millor forma. No he fet quasi res des de l’estiu: un Montardo a la tardor i la sortida fallida al Puigmal, això es tot.

Al cap d’una estona m’atrapa la cordada dels escaladors. Han renunciat al corredor Celestial. Tenia poc gel i han decidit seguir-me al Gigoló. Els deixo passar i s’allunyen. Aquí dins, a l’ombra, fa un fred que pela però el movimentem manté calent.

Les traces que segueixo xoquen contra un petit muret de roca. Al mig hi ha un petita xemeneia d’uns dos metres. Mi encaro però em costa fixar els piolets i els grampons a la roca. Finalment faig un lleig pas de mans i genolls i el supero. Segueixo amunt i ja veig la sortida. Abans però, la traça em situa a la  dreta, sota un mur de roca. Haig de flanquejar cap a l’esquerra per una terraseta de neu sobre el buit. La neu no es molt estable. Creuo a poc a poc de cara la roca i amb el cor una mica encongit.

Un cop fet el pas penso que no se si ha estat un bona idea anar a fer el Gigoló sol, el pensament em fa somriure: “fer el gigoló sol” es un oxímoron perfecte! – penso. Això em relaxa i segueixo endavant uns metres més que em porten sota la cornisa terminal. Ja és oberta però el pas és un caos de roca i neu pel mig d’un mur totalment vertical. No hi ha una traça clara. Es clar que per allà cadascú ha passat com a pogut. Miro avall: el corredor es un tobogan que fa una llarga essa i des de aquí es veu molt mes dret del que realment és. No m‘hi penso massa i ataco la sortida. La motxilla amb els esquís pesa més que mai. De seguida puc clavar el piolets a dalt de tot i trec el cap per sobre la cresta. Rebo una fuetada de vent gelat amb cristalls de neu a la cara. Tanco els ulls instintivament però les ulleres em protegeixen. Tinc el braços estirats sobre el pla i la resta del cos encara penjant al buit. Em falta fer l’últim pas. Faig un últim esforç i per fi abandono el pla vertical i quedo assegut en el mon horitzontal. Respiro uns moments. Descarrego la motxilla, m’aixeco i exploto d’alegria. Estic exultant, feia molt temps que no disfrutava tant.

Amb la vista ressegueixo la carena fins el cim de Cambra d’Ase, però un cop i un altre els ulls se’n van cap al forat del corredor per on acabo d’emergir.

M’acosto al cantell i faig unes fotos amb el mòbil. El meus peus, encara amb el grampons, queden immortalitzats sobre tot el pendent que acabo de pujar. La visió es impressionant. Estic exultant i al·lucinat de mi mateix per el que acabo de fer i com ho he gaudit. - He fet el Gigoló en solitari! – penso, i torno a riure per les interpretacions que pot tenir aquesta frase. Descanso una mica i començo a caminar cap el cim. Tota la carena està molt ventada i gelada i no hi ha prou neu per anar els esquís. Pujo a poc a poc fuetejat per ràfegues de vent. De cop m’aflora tot el cansament acumulat. Haig de fer parades constantment. Quatre o cinc passes i parar. Bufo força però no descanso fins arribar al cim. La vista es fantàstica. Descanso una estona i menjo, i, en el mateix cim,  començo a fer el canvi dels grampons pels esquís. El vent ho dificulta tot però no m‘importa. Amb paciència quedo perfectament equipat i començo el descens. 

Baixo una mica per sota  la cresta seguint unes traces mig amagades pel vent i la neu. Esquio malament, amb precaució. Hi ha crostes i onades de gel i no es pot fer cap viratge en condicions. Sóc molt prudent, conscient de que vaig sol. Alguns remolins de núvols em tapen la visibilitat de tan en tan i de cop m’apareix un gos al davant mateix – Ostres, sembla talment un llop! – penso. Però  només es un preciós exemplar de Husky Malabuten. Després veig un esquiador que puja pel mateix fil de la cresta, va lleuger i sembla immune al vent i al fred. El gos va amb ell. Ens saludem amb gestos perquè el vent impedeix les paraules i cadascú segueix el seu camí. Per fi les traces salten al vessant nord i entro en la calma. El vent desapareix i el mantell de neu es torna esquiable. A poc a poc començo a encadenar girs. El pendent s’accentua i em desmeleno ... fins que les cames em fan figa! Haig de parar a descansar-les i a respirar de tan en tan. Veig l’inici de les pistes i faig un últim esforç per arribar-hi d’una atacada i aconsegueixo encadenar força giragonses sobre bona neu. La satisfacció es total. Es la cirereta que culmina el pastís!

A partir d’aquí baixo per la pista, però resulta que esta llaurada de “bumps” enormes i les meves cames ja no estan per birgueries. Així que baixo a poc a poc i de tan en tan descanso amb el cul a terra. Un d’aquest cops se’m acosta una noia i, en francès, em pregunta si estic bé. – Renoi si que dec fer mala pinta! - em dic. Li contesto que sí, que estic bé, que només descanso una mica i que graciés per l’interès. He estat a punt de dir-li que vinc de fer el Gigoló i que estic fet pols, però m’ho he callat perquè no sé si m’hagués entès. S’espera una estona a prop meu, en silenci. Jo no tinc esma ni per mirar que ben ajustats li queden els pantalons. Després desapareix pistes avall.

Finalment arribo al cotxe i hi veig al costat els companys que m’han avançat al corredor. Diuen que estaven pensant amb mi, a veure si m’havia passat alguna cosa perquè no m’han vist més des de que han sortit per dalt. Han baixat per la Gran Canal i els explico que jo he anat en direcció contraria fins el cim. De totes maneres els agraeixo la preocupació.

 

 

Quan m’assec davant del volant son les tres de la tarda. Segur que no es cap rècord, mes aviat al contrari i,  tot i el cansament, han sigut unes cinc hores de gaudi complet . Aleshores em miro al mirall i entenc la preocupació de la noia francesa: faig cara de boig esgotat o sigui que si li hagués dit lo del Gigoló... segur que m’hagués entès perfectament!  

 

Febrer 2013

 

Avís als navegants:

si voleu fer el Gigolò que no sigui sols: és antinatural i pot ser perillós, sobretot si esteu en baixa forma!