Tuesday 2 de December de 2014, 17:23:56

Catacrac! - he enxampat un pedra amagada sota la neu i faig una bona rebolcada. M’ha saltat un esquí i quan el recullo veig que la fixació està trencada. Son unes taules Hagan antigues que munten unes Silveretta de la mateixa època i a la talonera hi falta un tros. Per sort estic ja molt a prop del Santuari de Núria. Encara puc fixar la bota encongint la fixació i a poc a poc arribo a la estació del cremallera. He pujat a fer el Puigmal però als pluviòmetres he parat. Feia un fred terrible. L’aigua se’m ha gelat i he provat de menjar una poma però es transformava en granissat sota cada mossegada. Ja pujant he perdut una pell travessant uns herbeis. Mentre era als pluviòmetres he vist passar una parella de baixada i no hi havia ningú més en tota la muntanya. Anava sol i he decidit abandonar. No ha estat un bon dia.

Quinze dies mes tard insisteixo en sortir però altre cop no trobo companys. Desesperat truco l’Alfons a Puigcerdà però te guàrdia divendres per la nit i tampoc pot. De totes maneres quedo amb ell per esmorzar a casa seva i que em recomani alguna cosa. Llogo esquís i botes i l’endemà surto de Barcelona  i a dos quarts de nou ja truco a la seva porta. Em convida a un cafè recent fet i xiuxiuant per no despertar l’Araceli em suggereix que vagi a fer el corredor Gigoló a Cambra d’Ase. Diu que uns companys el van fer ahir i que està en perfectes condicions i que hi trobaré la traça oberta. Li dic que no tinc piolets i me’n deixa uns de seus.

A les deu estic foquejant les pistes. Fa un dia fred  i ventós a les crestes, però net de núvols. Mai he estat aquí i frueixo descobrint el paisatge. Arribo al circ i la visió es magnifica, veig la traça que puja ben bé fins l’entrada del corredor i la segueixo. Els últims metres em costen. La neu s’esllavissa i faig un pas endavant i dos enrere, però finalment soc a un petit replà on una cordada s’equipa per fer el corredor Celestial que surt d’allà mateix. Canvio el esquís pels grampons i piolets i els demano que em facin una foto. Carrego la motxilla i surto amunt. Pesa com un mort perquè els esquís de lloguer no son precisament lleugers. No haig de pensar en res, la traça oberta em guia i pujo xino-xano ja que sóc conscient de que no estic en la millor forma. No he fet quasi res des de l’estiu: un Montardo a la tardor i la sortida fallida al Puigmal, això es tot.

Al cap d’una estona m’atrapa la cordada dels escaladors. Han renunciat al corredor Celestial. Tenia poc gel i han decidit seguir-me al Gigoló. Els deixo passar i s’allunyen. Aquí dins, a l’ombra, fa un fred que pela però el movimentem manté calent.

Les traces que segueixo xoquen contra un petit muret de roca. Al mig hi ha un petita xemeneia d’uns dos metres. Mi encaro però em costa fixar els piolets i els grampons a la roca. Finalment faig un lleig pas de mans i genolls i el supero. Segueixo amunt i ja veig la sortida. Abans però, la traça em situa a la  dreta, sota un mur de roca. Haig de flanquejar cap a l’esquerra per una terraseta de neu sobre el buit. La neu no es molt estable. Creuo a poc a poc de cara la roca i amb el cor una mica encongit.

Un cop fet el pas penso que no se si ha estat un bona idea anar a fer el Gigoló sol, el pensament em fa somriure: “fer el gigoló sol” es un oxímoron perfecte! – penso. Això em relaxa i segueixo endavant uns metres més que em porten sota la cornisa terminal. Ja és oberta però el pas és un caos de roca i neu pel mig d’un mur totalment vertical. No hi ha una traça clara. Es clar que per allà cadascú ha passat com a pogut. Miro avall: el corredor es un tobogan que fa una llarga essa i des de aquí es veu molt mes dret del que realment és. No m‘hi penso massa i ataco la sortida. La motxilla amb els esquís pesa més que mai. De seguida puc clavar el piolets a dalt de tot i trec el cap per sobre la cresta. Rebo una fuetada de vent gelat amb cristalls de neu a la cara. Tanco els ulls instintivament però les ulleres em protegeixen. Tinc el braços estirats sobre el pla i la resta del cos encara penjant al buit. Em falta fer l’últim pas. Faig un últim esforç i per fi abandono el pla vertical i quedo assegut en el mon horitzontal. Respiro uns moments. Descarrego la motxilla, m’aixeco i exploto d’alegria. Estic exultant, feia molt temps que no disfrutava tant.

Amb la vista ressegueixo la carena fins el cim de Cambra d’Ase, però un cop i un altre els ulls se’n van cap al forat del corredor per on acabo d’emergir.

M’acosto al cantell i faig unes fotos amb el mòbil. El meus peus, encara amb el grampons, queden immortalitzats sobre tot el pendent que acabo de pujar. La visió es impressionant. Estic exultant i al·lucinat de mi mateix per el que acabo de fer i com ho he gaudit. - He fet el Gigoló en solitari! – penso, i torno a riure per les interpretacions que pot tenir aquesta frase. Descanso una mica i començo a caminar cap el cim. Tota la carena està molt ventada i gelada i no hi ha prou neu per anar els esquís. Pujo a poc a poc fuetejat per ràfegues de vent. De cop m’aflora tot el cansament acumulat. Haig de fer parades constantment. Quatre o cinc passes i parar. Bufo força però no descanso fins arribar al cim. La vista es fantàstica. Descanso una estona i menjo, i, en el mateix cim,  començo a fer el canvi dels grampons pels esquís. El vent ho dificulta tot però no m‘importa. Amb paciència quedo perfectament equipat i començo el descens. 

Baixo una mica per sota  la cresta seguint unes traces mig amagades pel vent i la neu. Esquio malament, amb precaució. Hi ha crostes i onades de gel i no es pot fer cap viratge en condicions. Sóc molt prudent, conscient de que vaig sol. Alguns remolins de núvols em tapen la visibilitat de tan en tan i de cop m’apareix un gos al davant mateix – Ostres, sembla talment un llop! – penso. Però  només es un preciós exemplar de Husky Malabuten. Després veig un esquiador que puja pel mateix fil de la cresta, va lleuger i sembla immune al vent i al fred. El gos va amb ell. Ens saludem amb gestos perquè el vent impedeix les paraules i cadascú segueix el seu camí. Per fi les traces salten al vessant nord i entro en la calma. El vent desapareix i el mantell de neu es torna esquiable. A poc a poc començo a encadenar girs. El pendent s’accentua i em desmeleno ... fins que les cames em fan figa! Haig de parar a descansar-les i a respirar de tan en tan. Veig l’inici de les pistes i faig un últim esforç per arribar-hi d’una atacada i aconsegueixo encadenar força giragonses sobre bona neu. La satisfacció es total. Es la cirereta que culmina el pastís!

A partir d’aquí baixo per la pista, però resulta que esta llaurada de “bumps” enormes i les meves cames ja no estan per birgueries. Així que baixo a poc a poc i de tan en tan descanso amb el cul a terra. Un d’aquest cops se’m acosta una noia i, en francès, em pregunta si estic bé. – Renoi si que dec fer mala pinta! - em dic. Li contesto que sí, que estic bé, que només descanso una mica i que graciés per l’interès. He estat a punt de dir-li que vinc de fer el Gigoló i que estic fet pols, però m’ho he callat perquè no sé si m’hagués entès. S’espera una estona a prop meu, en silenci. Jo no tinc esma ni per mirar que ben ajustats li queden els pantalons. Després desapareix pistes avall.

Finalment arribo al cotxe i hi veig al costat els companys que m’han avançat al corredor. Diuen que estaven pensant amb mi, a veure si m’havia passat alguna cosa perquè no m’han vist més des de que han sortit per dalt. Han baixat per la Gran Canal i els explico que jo he anat en direcció contraria fins el cim. De totes maneres els agraeixo la preocupació.

 

 

Quan m’assec davant del volant son les tres de la tarda. Segur que no es cap rècord, mes aviat al contrari i,  tot i el cansament, han sigut unes cinc hores de gaudi complet . Aleshores em miro al mirall i entenc la preocupació de la noia francesa: faig cara de boig esgotat o sigui que si li hagués dit lo del Gigoló... segur que m’hagués entès perfectament!  

 

Febrer 2013

 

Avís als navegants:

si voleu fer el Gigolò que no sigui sols: és antinatural i pot ser perillós, sobretot si esteu en baixa forma!

añadir nuevo comentario

Tuesday 25 de November de 2014, 13:28:15

2 Comentarios

Pujo a poc a poc, concentrat amb cercar bons peus. En Lluís m’atrapa i l’aviso de que si corre tan li trepitjaré les mans sense voler. Diu que no em preocupi que s’ho haurà buscat. La tirada es molt dreta. Estem a la via “Monges Mascles”. Hem entrat per “Integral Farigola Indòmita” però, per error, ens hem desviat a la “Monges ...”. En Marià ens assegura.  Ha pujat de primer, xino-xano, amb la seva característica parsimònia. Els peus em fan mal, els gats em matxuquen els dits i la roca se’m clava per tot arreu i bufo com feia temps que no bufava.

« Clava els peus – em diu en Lluís – sense miraments, que et tibin els bessons! ». Li faig cas i progresso a poc a poc concentrat en la feina. En Lluís va sobrat. No deixa de mirar la placa del costat – quina placa! - exclama de tan en tant -  Compta el "bolts" de la via “Gruyère”, on hauríem d’estar ara,  i comenta que el tercer i el quart separen molt. Si veu allà penjat i es clar que s’ha quedat amb les ganes de fer-la. Te raó: la placa es impressionant, bonica i vertical, com un tall de formatge ple de forats. Per consolar-lo li dic que hi tornarem per fer-la …però quan jo estigui mes entrenat.

Malanyeu m’ha impressionat només arribar-hi. Racó bucòlic, preciós i mes ara en la tardor. Em fet un cafè a Ca l’Anglada, sols, amb les cadires encara sobre les taules i el Pedraforca al fons, majestuós. Durant l’aproximació em travessat el jardí d’algun mas. He pensat amb els propietaris. No els deu fer massa gràcia sentir passar els escaladors xerrant i amb el dringar de la ferralla tan a prop de les finestres. A mi no me’n faria, sentiria la meva intimitat truncada. Pel camí ens hem trobat d’altres escaladors. A peu de via una cordada ja enfilava la “Stock de Coc” i de seguida n’han arribat mes. Coneguts que es saluden i converses a distancia. Amb tan de gent, sento com la tranquil·litat i el recolliment del lloc es trenca i es dilueix.

Fa molt de temps que no he trepitjat calcari, i quan dic molt vull dir molt.  Em calço uns gats mes ajustats dels que faig servir normalment, amb millor goma a les soles per guanyar adherència als peus. El primer llarg sembla fàcil, exposat per manca d’equipament però no massa dret. Hi entro de segon convençut de que podré gaudir a "tope" i … m’equivoco de ple. No tinc el tacte adequat. Últimament només he fet conglomerat a Montserrat i això es molt diferent. Hi ha bones presses però no se veure els forats pels peus, així que tiro de mans i arribo amb els braços destrossats a la reunió. I els peus em fan mal. Em sento disgustat i també estressat.

En Lluís surt ara de primer. Desapareix en un bosquet penjat i crida que pug

em. El temps d’espera m’ha permès canviar el xip. Em mentalitzo que haig d’anar de peus i co

nservar el braços. Surto absolutament concentrat, ja no sento les converses que m’envolten. Només veig els quatre pams de roca que haig de superar a cada pas i pujo sense problemes però noto els braços lleugerament tocats. - Definitivament l’he cagat en el primer llarg - penso.  Arrib

o a la reunió i en Lluís em comenta que al bosquet s’ha despistat i que ara estem en una altre via. Mi fixo i te raó. Arriba en Marià i em d’esperar per seguir. Hi ha cua. Mentre, en Lluís, no para de mirar majestuosa placa que no farem i arriba a la següent conclusió - “si m’he equivocat es per alguna cosa!” – diu,  i jo no soc ningú per discutir-li.

Després d’una bona espera seguim amunt. Es l’últim llarg i està molt ben equipat però jo no em veig en cor d’anar de primer. Segueixo amb la idea de anar superconcentrat i recuperar el tacte en el calcari que es obvi que no tinc. La tirada es llarga i dreta. Quan em toca m’aplico a la feina i me’n surto prou bé. Un cop a dalt mentre arrepleguem el material reflexiono sobre l’escalada i penso que, paradoxalment, el llarg que m’ha costat mes era el mes fàcil: el primer. Penso també que potser si l’hagués fet de primer tot hauria esta diferent ja que m’hauria concentrat mes i no hauria anat de sobrat i pensant que era fàcil i que de segon no cal “mirar-s’hi massa”. Ho apunto a la llista mental que tots tenim d’experiències que serveixen per millorar.

Allà mateix, sobre la cresta, mengem alguna cosa i descansem. Per art de màgia les altres cordades desapareixen en el buit que ens amaga el cantell de la cresta. Torna la tranquil·litat i les sensacions bucòliques. Estem sols i el paisatge es magnífic. Colors verds i torrats i el dringar de les esquelles de 

les vaques que pasten pels prats. Decidim no rapelar i baixar caminat. Crestegem fins un camí llarg i suau que ens torna on em deixat el cotxe. Es una passejada magnifica pel mig del bosc, amb una catifa de glans i fulles de roure que creua rierols humits. Recupero la serenor mica en mica i m’adono com d’estressat estava abans.

Arribo al cotxe amb sensacions contradictòries. Malanyeu: un lloc magnífic pol.lucionat per la presencia dels escaladors – quina contradicció per un escalador! – i una roca fantàstica però que no he acabat de gaudir. Torno cap a 

casa amb un regust de formatge agredolç a la boca que no m’acaba de marxar: haurem de tornar-hi.

añadir nuevo comentario

Monday 24 de November de 2014, 11:22:24

“La geperuda!” – sento el crit de guerra d’en Lluis mentre escala de primer i això vol dir que la via s’adreça i es posa dura.  Ja patirem nosaltres després. Jo he fet de primer els tres primers llargs i ara ell està fent els següents que son mes difícils. En Xavi s’espera al meu costat mentre l’asseguro. Fins aquí tot ha sigut disfrutar.

“Reunió!” -  crida en Lluís. Surt en Xavi i jo al seu  darrera desmuntant el llarg fins que... m’encallo.

Una lleugera panxa em barra el pas i no hi a manera de superar-la. Tinc l’ultima assegurança a l’alçada dels genolls i la següent encara queda lluny. No hi ha bones mans i la roca bombada m’empeny enfora. Se’m cansen el braços i desfaig el darrers passos per descansar una mica en una posició mes còmoda.  Ho trono a provar i arribo al mateix punt. Veig que allargant el braç esquerra arribaré a una bona presa, però per fer-ho haig d’aguantar quasi tot el pes del cos amb el braç dret i els peus s’aguanten pels pèls. Ho provo. A poc a poc allargo la mà però noto que el braç dret no m’aguanta. La gravetat m’estira enrere i la mà esquerra ja no arriba a la bona presa. Engrapo un mala presa però es massa minsa per poder progressar.  - Òsties estic ben encallat! - Torno a provar el mateix moviment una vegada i encara una altre i cada cop es pitjor ja que el braç esquerra cada cop te menys força i cedeix. M’esgoto. Torno altre cop enrere i m’enganxo a la xapa per descansar. Tinc els braços agarrotats i els sacsejo en el buit. En Xavi ja deu ser a la reunió amb en Lluís, però queden ocults. Miro amunt i provo d’encarmar-me altre cop a la roca. El cap diu que si però els braços diuen que no. Ha arribat l’hora de prendre solucions dràstiques. Trec una cinta llarga i em fabrico un pedal on poder posar el peu. El fixo i hi pujo. Ara si, ara arribo a la bona presa, em supero i en dos passos ja tinc els peus en una petita vauma. Respiro més còmode. Vaig a recuperar la cinta tramposa i ... merda! Ha quedat tan avall que no hi arribo. He pujat massa. Miro amunt a la cerca de la següent assegurança i encara em falta un bon tros per poder xapar-la. - I ara que? – penso . Per sort porto uns friends i veig als meus peus un forat on encastar-ne algun. M’ajupo, l’enganxo i l’allargo amb un parell de cintes. M’agafo a l’extrem i penjat quasi cap per avall puc recuperar el material. A partir d’aquí pujo sense entretenir-me i acabo la via sense problemes i amb gran satisfacció.

Ja es l’hora baixa quan arribem al aparcament. En Xavi ha fet unes fotos de la posta de sol pel camí i després de deixar el material als cotxes ens acostem al “xiringuito” a fer una cervesa. A les taules encara queda algun grup i el propietari està remenant l’aparell de música. Sona en Lluis Llach. Busca cançons fins que troba “L’estaca” i en puja el volum. Apareix alguna estelada i qui mes qui menys es posa a cantar ...  “L’avi Siset em parlava ... si tu l’estires fort ... segur que toomba, tomba, tooomba!...”

Avui es 8 de Novembre del 2014 i els últims raigs de sol acaricien les agulles de Montserrat i l’endemà ben d’hora pel matí, milions de catalans podran anar a votar si volen ser independents i, tot i que no ho faran “net” sinó que han necessitat fer alguna trampa per poder superar les dificultats que han trobat pel camí. Tot i això molts hi aniran i després sentiran una gran satisfacció i pensaran que es el millor que els passat en l’últim Mil·lenni.

añadir nuevo comentario